La darrera setmana hem conegut la reglamentació, silenciada pels mitjans massius de desinformació, de dues mesures europees que suposen atacs molt greus cap als drets socials, laborals i individuals: l'ampliació de la jornada laboral legal a 65 hores setmanals i la Directiva d'Immigració, que ja és coneguda com la Directiva de la Vergonya.
Els mass media, efectivament, han obviat parlar-ne obertament, mentre segueixen la seua campanya de criminalització dels migrants, associant-los indirectamet amb la delinqüència organitzada o el terrorisme. Han utilitzat la directiva de retorn com a part de l'espectacle de persecució i linxament global cap als moviments i estats antiimperialistes i revolucionaris americans; responent a les dures i justes crítiques, o fins i tot amenaces, que diversos dirigents com Chávez o Fidel Castro han llançat contra aquesta directiva racista i inhumana.
Les institucions europees han tornat a quedar deslegitimades després del NO irlandès al Pacte de Lisboa, que pretenia substituir a la Constitució Europea. Els estats van voler imposar aquest nou text, succedani de l'original i amb objectius i propostes essencialment idèntiques, per sobre de qualsevol voluntat dels pobles i els treballadors d'Europa i evitant al màxim les consultes. La negativa, precisament en l'únic estat que ha recorregut a la consulta popular, palesa les dificultats evidents d'un procés de construcció europea que topa frontalment amb la diversitat d'interessos econòmics i geoestratègics de les diferents potències, amb els diferencials en termes de legislació laboral i de despesa pública social existents. Aquests organismes deslegitimats i esgotats són l'escenari de les disputes entre les necessitats i les estratègies dels diversos capitals estatals; quan es tracta d'atendre a les necessitats del capital transnacional, però, les disputes són inexistents. Ara, es tracta de regular i transformar l'estructura social de forma activa, per adaptar-la a les noves formes de reproducció i acumulació que exigeix el capitalisme occidental.
Ens trobem en el context d'una desacceleració econòmica que ja fa temps que ningú qüestiona i que pot tenir conseqüències imprevisibles sobre les actuals formes d'acumulació del capital i de funcionament de l'economia, sobre els mercats laborals i financers i sobre les relacions internacionals. Un context de crisi és un escenari de lluita aferrissada i d'oportunitats de transformar la realitat en diverses direccions possibles. Ja sabem per quina direcció aposten els estats occidentals: sabem que la crisi alimentària global no és fruit de la casualitat, però tampoc de l'escassetat real. Sabem també que l'especulació és en gran part responsable dels enormes augments dels preus de l'energia i el petroli. La manca de voluntat política per resoldre aquestes problemàtiques que afecten milions de persones, s'ha fet palesa en les darreres setmanes (i de forma especialment dramàtica a Roma, en una cimera contra la fam sense cap conclusió ni mesura concreta d'importància).
La mateixa experiència històrica ens mostra que les grans crisis econòmiques solen anar acompanyades de grans moviments de reacció: el feixisme, l'autoritarisme i l'anticomunisme democràtic, durant la crisi dels anys 1930, el neoliberalisme i noves formes d'agressió imperialista després de la crisi dels 1970. Però també mostra que quan el poble treballador és qui pren la iniciativa, quan hi ha resistència creativa i autoorganització, sorgeix la capacitat d'influir en la partició i repartiment del pastís, però també en la definició de les seues formes, quantitats, colors, sabors... L'organització i la lluita de la classe treballadora genera noves condicions i formes d'organització socioeconòmica, força a concessions per part del capitalisme i insitueix estructures, pràctiques i dinàmiques d'acció i de solidaritat.
Després de quasi quaranta anys de progressives retallades socials i de combat ideològic (i no solament) contra tot allò que puga sonar a resistència al pensament únic i a la submissió al mercat, ara, aprofitant la desorientació i la por a la crisi i la desestructuració dels moviments de treballadors, els organismes polítics europeus volen precaritzar i sotmetre per complet les nostres vides, el nostre treball, les nostres relacions, la nostra mateixa existència.
En menys de dues setmanes es volen aprovar les majors retallades als drets socials en moltes dècades. L'ampliació de la jornada laboral fins al límit que tenia fa més de 150 anys, és una imatge clarificadora del retrocès que es fa previsible, però també de la dimensió dels ferotges atacs per part dels centres empresarials, productius i financers transnacionals. A impuls de la socialdemocràcia de la tercera via (el laborisme britànic) i aprofitant les pitjors condicions laborals efectivament existents als nous estats membres de la UE es fixa la jornada laboral en 48 hores setmanals, amb la possibilitat d'ampliar-la fins a 60 per la negociació individualitzada del contracte entre empresari i treballadora, cosa que a més és un atac a la negociació col·lectiva i a l'organització clàssica de la classe obrera: basada en la solidaritat i la unitat d'acció davant el capitalista. A més, però, les hores legals de treball a la setmana podrien ampliar-se a 65 en el cas de les guàrdies i l'assistència mèdica... i aquesta mesura va en paral·lel a un imparable procès de privatització i introducció dels valors de la competència i la mercaderia en el sistema sanitari europeu.
Així mateix, la Directiva de Retorn d'Immigrants és, tal i com ja han reconegut diversos sectors socials i laborals, una aberració i una burla als drets humans. Criminalitza la simple voluntat de milers de persones de fugir de la condemna a què el sistema capitalista mundial, l'imperialisme, els sotmet en els seus països d'origen. Tractar de fugir de la misèria es converteix en delicte! Les persones sense els permisos burocràtics pertinents (difícils d'aconseguir, tot siga dit) seran a partir d'ara delinqüents. Es generalitzarà la reclusió en els vexatoris Centres d'Internament, se n'ampliarà el període de retenció fins a 18 mesos i es podran detenir i expulsar també els menors d'edat, en el que constitueix una clara violació dels drets humans i els drets dels infants, tan celebrats pel liberalisme. S'accelararan arbitràriament els tràmits per a la retenció i l'expulsió. La Directiva que caldrà aplicar a partir de 2010 podria suposar la deportació de més de 8 milions de persones i la massificació dels “guantànamos” europeus, ja que de fet es preveu fins i tot la utilització de les presons en cas de saturació dels Centres d'Internament. El govern espanyol s'ha donat pressa a explicar que no aplicaran la directiva, tot i que sí que han reconegut que ampliaran els terminis de retenció fins a 60 dies. Potser volen ocultar alguna cosa? La indigna renúncia per part del PSOE a tot vestigi d'ètica, en haver votat per l'aprovació d'aquesta mesura, conjuntament amb els suposats adversaris de la socialdemocràcia europea, els partidaris de Sarkozy, Rajoy, Berlusconi.
Davant l'aprovació d'aquesta directiva racista i classista que persegueix bàsicament els migrants de rendes baixes i baixa qualificació de l'Amèrica Llatina, l'Àfrica i l'Àsia, mentre se segueix promovent la dramàtica fuga de cervells; davant l'aposta del capitalisme europeu per l'explotació de la mà d'obra de l'est europeu ja integrat parcialment a la UE, hem de plantar cara. Davant la retallada de drets i l'increment de l'explotació, davant les contractacions en origen i l'apartheid a escala mundial els i les treballadores, aturades, assalariades i autònomes subcontractades, estudiants, els migrants d'avui i els descendents dels migrants d'ahir... tots i totes hem de fer una aposta clara per la unitat d'acció i la resistència sense treva al genocidi i l'esclavatge del segle XXI, les úniques respostes que el capitalisme és capaç de donar a la crisi que el mateix sistema ha provocat.
Els joves, un dels principals sectors socials afectats per aquests atacs, no podem quedar-nos callades. Des de Maulets, el jovent independentista i revolucionari fem una crida als joves i no tan joves, nouvinguts o no, a unir-nos per lluitar: deixem-los ben clar que no estem disposades a pagar la crisi. Cridem a les accions directes descentralitzades arreu del país contra un PSOE racista, contra un PP, contra una UMP racistes, xenòfobs i totalment servils als interessos i idees d'aquells que prioritzen els drets de les coses, de la mercaderia i del capital, davat dels drets de les persones. Cridem a la mobilització, a l'organització i unió de tots i totes contra l'enemic comú. Construïm la resistència! Cap a la unitat popular i la justícia social!
Canya a Espanya, a França i al capital. Independència i revolució!
Maulets, el jovent indepedetista i revolucionari
Països Catalans, 24 de juny de 2008
